Un món que venera la victòria no s'hauria de sorprendre quan el conflicte esdevé normal.

Les crisis que sacsegen el món actual no són només geopolítiques. També reflecteixen els valors que una societat decideix recompensar.

Digues el que penses! 🎯 «Un món que només recompensa guanyar continuarà generant conflictes»” de Dejan Trpkovic

13–MAR–2026 | Fa onze anys, el psicoanalista belga Paul Verhaeghe va escriure un article a The Guardian amb un títol contundent: “ El neoliberalisme ha tret el pitjor de nosaltres ”. En aquell moment, molta gent probablement el va llegir com una reflexió acadèmica sobre la cultura del lloc de treball i les conseqüències psicològiques del capitalisme modern. El que fa que aquest article encara sigui tan rellevant avui dia no és només la crítica en si, sinó la claredat amb què ajuda a explicar el món en què vivim ara.

El meu punt de vista és que estem veient les conseqüències més àmplies d'una cultura que ha passat dècades glorificant la competició, el rendiment, la imatge i l'interès propi, mentre debilita constantment la solidaritat, la responsabilitat i qualsevol sentit real de propòsit compartit. Un sistema econòmic que recompensa els trets de personalitat psicopàtics ha canviat la nostra ètica i les nostres personalitats.

Aquesta mentalitat no es va limitar als negocis, les carreres o l'economia. Es va estendre a la política, la vida pública, les relacions internacionals i, finalment, a la manera com les nacions es tracten entre elles. Però també va entrar a les nostres vides personals: com ens mesurem a nosaltres mateixos, com jutgem els altres, quant de temps dediquem a les nostres famílies i fins i tot com les amistats sobreviuen en una cultura que ens continua empenyent a actuar, comparar i demostrar el nostre valor.

Quan les societats ensenyen a la gent que l'èxit ho és tot, que la debilitat és inacceptable i que la vida és bàsicament una cursa, no ens hauria de sorprendre que el discurs públic es torni més dur, la política més cínica i les tensions globals més perilloses. En aquest tipus d'entorn, la cooperació comença a semblar ingènua, el compromís sembla feble i la força esdevé més fàcil de justificar. La mateixa lògica també afecta discretament la vida quotidiana. Fa que les persones siguin menys pacients, menys presents i menys capaces de valorar les relacions pel que són, en lloc del que ofereixen.

Aquesta és una de les raons per les quals tantes de les crisis actuals semblen connectades, fins i tot quan ocorren en parts molt diferents del món. Les guerres, la inestabilitat política, la ira social, la desconfiança entre nacions, l'extremisme creixent i el col·lapse d'un diàleg seriós no són esdeveniments aïllats. Reflecteixen un canvi moral i cultural més profund. Hem construït un món que recompensa la dominació més que la saviesa, la visibilitat més que la substància i el guany a curt termini més que la responsabilitat a llarg termini.

El que més em preocupa és que aquesta mentalitat també configura la gent corrent. Crea societats ansioses, esgotades i frustrades. Constantment es diu a la gent que és lliure, però molts se senten impotents. Se'ls diu que l'èxit està obert a tothom, però cada cop més gent se sent exclosa, ignorada o descartable. Aquest tipus de pressió no roman en privat. Es manifesta a casa, en matrimonis tensos, en relacions familiars distants, en amistats superficials, en l'esgotament, el ressentiment, l'agressivitat, la polarització i una creixent disposició a culpar els altres.

Per això aquella antiga peça encara sembla actual. No perquè el món s'hagi aturat, sinó perquè ha avançat més en la direcció que advertia.

Ara vivim amb la versió geopolítica de la mateixa lògica: aliances transaccionals, rivalitat permanent, inconsistència moral i un compromís molt feble amb la dignitat humana quan hi ha en joc el poder o el benefici. El resultat és el món que veiem avui: més conflicte, menys confiança i massa poca humanitat.

La meva reflexió és simple. Un món organitzat al voltant de la competència permanent no s'hauria de sorprendre quan produeixi una crisi permanent. I quan aquesta mateixa lògica entra a les nostres llars, amistats i vides privades, buida lentament les relacions de la cura i l'estabilitat que fan més fortes tant les persones com les societats. Si guanyar esdevé el valor més alt, el conflicte finalment esdevé el llenguatge comú.

Conseller delegat, PRODIREKT
Fundador de Verbalists Education & Language Network